tricicle logo

castellano
català
english

Acceso
Usuarios
Registrados

donde estoy? ¿dónde estoy?  »  canal Carles  »  

ARTÍCULOS 'EL MUNDO'


Carles Sans - Articulos 'El Mundo'

Bio Carles Sans
Bailes del Mundo
Hotel Room

  11 Jul. 2019
  11 Jul. 2019
  20 Jun. 2019
  14 Jun. 2019
  30 May. 2019
  15 May. 2019
  15 Apr. 2019
  18 Mar. 2019
  28 Feb. 2019
  18 Feb. 2019

  07 Jul. 2020
  26 Jun. 2020
  09 Jun. 2020
  26 May. 2020
  12 May. 2020
  28 Apr. 2020
  17 Apr. 2020
  01 Apr. 2020
  17 Mar. 2020
  03 Mar. 2020



Carles Sans - Articulos 'El Mundo'


Rate this Article Click aquí si te
gusta esto

423 Estrellas
Valoracion
Click aquí para
dejar un comentario




CONFESIONES DE ESTIO. Es diu Eullia per...   31 Aug. 2006

Historias de verano.  Muerte de Rafael Durá

Benvolguda Marta:

Estic segur que quan rebis aquesta carta ja estaràs al corrent de la sobtada mort d'en Rafael Durà. De fet, jo l'he sabuda gràcies a una visible esquela que ocupava més de mitja pàgina del diari d'avui. Era una d'aquelles que només es poden permetre els rics.Hi duia, amb lletra ben gruixuda i en castellà, una inscripció que, com és habitual, volia transmetre la serenitat de tots els familiars en front de l'inevitable i fatídic moment de la mort. En realitat, una serenitat difícilment suportada per ningú: ni per ells, ni encara menys pel pobre difunt: només moren serenament aquells que no s'adonen quan ho fan.
Coneixia al senyor Durà des de feia més de trenta anys. Recordo que jo en tenia disset quan vaig arribar a casa i vaig comentar al meu pare que la filla de Rafael Durà -que es deia Eulàlia però li agradava que l'hi diguessin Lali- anava al mateix curs que jo.
El meu pare tenia una elevada opinió envers els Durà, sembla ser que en temps de la guerra, els Durà van fer no sé quins favors a la seva família. Si a aquest fet li afegim l'encisadora bellesa que jo li anava descobrint a l'admirada Lali, no t'estranyarà que el meu afany per aquella família i tot el que els envoltava anés creixent com l'escuma. Al principi, vaig aconseguir que la Lali fos una bona amiga; va arribar a ser la meva principal proveïdora d'apunts de diverses assignatures gràcies als quals vaig elaborar preuats treballs, que van ser puntuats, gairebé sempre, amb nota alta.
Temps més tard, tot ho canviaria un afortunat esdeveniment que, ja em permetràs, desvetllaré més endavant.
A mi, que com saps vinc d'una classe social més aviat treballadora (que és com li agradava en el meu pare anomenar als pobres), em fascinava l'aire novel•lesc que envoltava tot el que provenia dels Durà. Sabia que es relacionaven amb artistes, com ara Joan Miró, escriptors com Pla o Gironella, i que celebraven sumptuoses festes, en alguna de les cases esplèndides que tenien arreu. Gent de la faràndula i dels braus freqüentaven aquelles festes tant sonades a la Barcelona de la transició.
Poc a poc, vaig anar intimant amb la Lali fins arribar (i heus aquí l'esdeveniment a què em referia abans) el gloriós dia de ficar-nos al llit. Sempre que podíem, ens vèiem, en el piset d'un amic situat a l'extraradi del que gairebé no en sortíem, a no ser que fos per anar, tot caminant, somrients i agafats, fins l'escola. Ella, a un parell de travessies abans d'arribar-hi, se separava de mi i guardava les aparences perquè, segons deia, no volia arriscar-se a que els companys de classe ens descobrissin i se'n fotessin. Vaig voler atribuir-ho a una exagerada timidesa. Era una llàstima perquè, sincerament, a mi m'hagués agradat fer-ho públic, doncs, malgrat no t'agradi sentir-ho, jo era, com gairebé tots, un adolescent amb rampells masclistes i la Lali era, entre altres coses, un valuós trofeu de vitrina que valia la pena exhibir davant els companys d'escola, i no pas per entaforar-lo, d'amagatotis, en el discret i poc gratificant calaix de la discreció.
Hi havia un inconvenient amb la Lali que se'm feia difícil d'acceptar: l'aire de displicència en què ho feia tot, agreujada per una ofensiva militància de classe. Això va fer que mai no acabés de creure'm del tot aquella relació que, des d'un bon començament, vaig intuir que duia una empremta d'extrema precarietat.
Les coses es van torçar de valent quan vaig començar a freqüentar la família Durà. El primer cop va ser amb motiu de la festa d'aniversari del seu germà gran. Hi vaig assistir més encuriosit que nerviós.Era una festa plena del que en aquells temps dèiem hijos de papá. De seguida es van formar uns cercles de complicitat en els quals, en cap moment, es van interessar en integrar-m'hi.
Agafat a un got llarg, em vaig dedicar, doncs, a pul•lular pels salons de la casa. Portava ja una hora ben llarga donant voltes, fins que va arribar en Rafael Durà.
Era un home alt, de pell més aviat blanca i de mirada agrisada; d'una edat que, en aquell moment, ja em semblava molt avançada.Caminava amb poca traça, com els ossos quan s'alcen sobre dues potes, la qual cosa li donava un aire franc, gairebé rural.
Tant bon punt va entrar a la nodrida sala, vaig percebre com la remor de les converses minoraba notablement i com les mirades de tothom es fixaven en els moviments d'aquell ésser poderós i imponent que envaïa de respecte l'atmosfera de la festa. Dibuixava un somrís un pèl forçat, una mena de ganyota amable i distant, fruit probablement d'una dissimulada timidesa que el dotava d'una aura distant, molt pròpia dels Durà.
La Lali li anava presentant a tothom. Des de l'angle de la sala on m'havia refugiat observava com la Lali i el seu germà li anaven presentant una cohort de convidats que el saludaven amb el mateix fervor amb que un devot de l'església es meravella davant un cardenal. Ell anava dedicant una estoneta a cadascun dels bocabadats que li presentaven. Poc a poc, s'anaven apropant cap el meu territori.
Un cop els vaig tenir davant, la Lali (ara, la impertorbable i distant) em presentà amb nom i cognom, dient: «És l'Andreu Cornet, company d'escola». Recordo que el senyor Durà, que no havia perdut el somriure en tota l'estona, de sobte va adoptar un posat seriós, i donant-me la mà i traient una veu forta i pesant, em va preguntar: «Cornet? Es diu Cornet?» Li vaig fer que sí amb el cap, tot esperant la pregunta de si pertanyia als Cornet de..., però em va sorprendre amb una sortida del tot inesperada: «Cornet, quin cognom més refrescant!», va exclamar. No cal dir que tothom va esclatar en una sonora rialla (molt per sobre del que l'acudit es mereixia) i tot seguit em va abandonar la mà per anar a cercar-ne una altra. Desconcertat, em vaig mirar a la Lali per veure si a ella també li feia tanta gràcia aquell estirabot tant suat, i, quina sorpresa! era ella la que més reia.
Passat un temps, quan la Lali va comunicar a la família que sortíem junts, vaig tenir l'oportunitat de relacionar-me amb el Durà. Curiosament, el fet de poder-lo tractar em va infondre una absurda sensació de privilegi que em va alterar aquella percepció d'arrogància del personatge que m'havia posat en ridícul la primera vegada que el vaig conèixer
De tant en tant passàvem els caps de setmana a la casa que tenien a prop de Camprodon. La família Durà no era massa divertida i hi havia llargues estones en que ningú no sabia ben bé què fer. Al Rafael li agradava explicar ocurrències, gairebé sempre de caire professional, on ell acabava sent el llest de l' història.
Tot i que d'acudits no en sabia gaires, de tant en tant gosava explicar-ne un. Pitjor no podia fer-ho. En general eren molt llargs, no s'acabaven mai, i al final, tots resultaven decebedors i infantils. Jo feia veure que reia, activitat que amb aquella família la practicava sovint; però la Lali, portada per l'exagerada fascinació que sentia pel seu pare, es feia un fart de riure.
El temps anava passant i la meva relació amb ella feia alts i baixos. Jo em sentia cada cop menys motivat per continuar, doncs l'enamorament que al principi em semblava impagable, poc a poc es va anar fonent. A la Lali sempre l'hi havia costat transmetre aquelles emocions tant necessàries per mantenir viva una relació; i, si ho provava, li sortia amb poca traça i massa afectació; de manera que, amb el temps, la situació es va anar bloquejant i no va progressar el que es podria esperar. Una llàstima.
Un dia en què estàvem fent volar les hores a la casa de Camprodon, en Rafael Durà em va demanar que no em fes il•lusions de futur amb la seva filla. La Lali aniria a treballar a Londres una temporada i, si tot sortia com ell volia, s'hi quedaria uns quants anys.
Em van molestar les paraules del senyor Durà, sobretot perquè contenien un poc dissimulat rebuig cap a mi. Tanmateix, em consolava la idea de que jo també havia rebutjat a aquella família des del primer moment.
Aquella nit, tornant de Camprodon, vaig trencar amb la Lali que, plorosa, em va reconèixer que el millor era separar-se.
De les hores ençà, no he tornat a veure els Durà mai més.
Avui, ja ho veus, la seva mort m'ha portat a la memòria aquest insignificant episodi de joventut.
Que s'haurà fet de la Lali? No et negaré que, a vegades, m'agradaria retrobar-la i, qui sap, si tancar algunes qüestions que van quedar en suspens... Però ben pensat, no crec que valgui la pena. A voltes, quan ens fem grans, tendim a donar massa importància a certes coses de la joventut, i és possible que no en tinguin gens ni mica.
Rep un petó molt afectuós,
Andreu.




0 Comentarios



CORTOMETRAJES

Polvo Eres 1997

David 1995

Quien mal anda mal acaba 1993

A la Mañana Siguiente

La Casa del Terror



     QUÉ ESTOY HACIENDO AHORA?
FlashNifties Flash Slideshow

Oops!

It looks like you don't have flash player 6 installed. Click here to go to Macromedia download page.


Usa las flechas para navegar y pulsa en la imagen para acceder a la página correspondiente.

     COMPARTE ESTA PÁGINA


     ENVIAR A UN AMIGO
Enviar a un amigo<br> Para enviar esta página a otras personas rellena las siguientes casillas. Esos datos NO quedan registrados en nuestro sistema.
Aqui tu Email

El Email de tu amig@
  

   ¿QUIERES DEJAR UN COMENTARIO?
Si estás registrado con tricicle.com, escribe tu email y contraseña para dejar un comentario. Si no estás registrado, ¡regístrate ahora!

Escribe aqui tu email
y aqui tu clave

» ¿Has olvidado tu contraseña?

Tricicle Business
Tricicle Companyia Teatral S.L.
Passeig de Gràcia, 20 1r 2a
08007 Barcelona
Tel. + (34) 93 317 4747
Fax. + (34) 93 318 0806
Email tricicle@tricicle.com